"Santa Cristina es una maravilla.

Grandes pinos sobre el monte, 

con escollos claros de color,

sobre una mar maravillosa, 

de azul y verde.

Algo griego y estupendo"

Joaquin Sorolla (30-09-1915)

Acostar-se Santa Cristina és silenci, és pau, és escapar-se de les presses i de la voràgine del dia a dia per entrar en un món on el temps s'ha aturat, un punt decadent, que em transporta cap a una època d'estiuejos tranquils, d'escapades a menjar un arròs com no n'hi havia en quilòmetres a la rodona (evidentment per la perícia de qui el cuinava, però també pel plaer pecaminós de menjar-se'l en un entorn com aquest),  una sobretaula tranquil.la sota la parra i qui sap si, a darrera hora, un bany a la platja.

El restaurant ja va tancar fa anys, i l'enyoro desesperadament, però el lloc segueix sent absolutament màgic.